Ene. 24 2010
“Si no haguessin estat els museus de Sitges, no m’hi hagués posat”
Clic en la foto se abre el PDF de toda la pagina - Noticias de Sitges - Eco de Sitges - Playas de Sitges - Turismo en Sitges - Informacion de Sitges - Hoteles en Sitges - Restaurantes en Sitges - Sitges guia
L’arquitecte Emili Hernández Cros és l’autor del projecte de remodelació del Cau Ferrat i el Maricel
El 5 d’octubre de 2009 va ser un dia feliç per l’arquitecte Josep Emili Hernández Cros. Aquella tarda el Consell General del Consorci del Patrimoni va aprovar per unanimitat el projecte d’obres de restauració, condicionament i remodelació dels museus Cau Ferrat, Maricel i la casa Rocamora. El president del Consorci i diputat de cultura de la Diputació de Barcelona, José Manuel González Labrador, el vice-president i alcalde de Sitges Jordi Baijet i Vidal i els vocals assistents al consell (Rafael Roig, Avel·li Serrano, Carles Vicente, Marc Quero, Isabel Coll i Antoni Sella) avalaren amb el seu vot positiu la proposta i se superava una fita més del llarg procés administratiu i tècnic per fer possible la remodelació dels museus de Sitges.
Emili Hernández Cros, que ha treballat en la restauració de patrimoni durant molts anys fou responsable de la remodelació de la Pedrera-, sap de la complexitat d’aquest tipus de projectes. No en va, l’any 1994 ja va ser l’autor d’una proposta de rehabilitació dels museus de Sitges que no es va dur a terme.
Ara, afirma, que “si no haguessin estat els museus de Sitges, no m’hi hagués posat”. Recalca que és la seva llarga trajectòria amb la Vila -és fill i nét de família sitgetana- el que el va empènyer a treballar en una proposta complexa des del punt de vista tècnic i difícil per l’alt valor simbòlic que els edificis i els museus tenen per als sitgetans i per a la cultura catalana.
Un cop posat a treballar, retornat al Cau i a Maricel després de 1994, el primer que es va trobar, explica, “foren uns edificis en molt més mal estat del que els recordava. Les estructures estant molt malmeses i hi ha problemes d’assentament sobre la roca. De tots, el Cau és el que pateix més”.
Calia doncs, segons Emili Hernández Cros,
“plantejar un projecte de cirurgia intensiva i integral que salvés el malalt”.
La proposta final és una síntesi de tots els ímputs, requeriments i problemes que se li plantejaren a l’arquitecte. D’una banda, els relacionats amb la legislació de patrimoni, d’altra banda, els que tenen a veure amb la funció de museus dels edificis. Afirma que ha treballat “seguint el que et demana
l’obra, perquè un projecte com aquest és com una novel·la, la comença el novel·lista però segueix evolucionant sola, a través de les seves mans”.
Si el plantejament final inclou construir una gale-ria vidriada a l’exterior és, segons afirma “perquè no és possible resoldre les rampes per l’interior, sense destrossar el Maricel. No hem anat a fora per gust, sinó perquè des de dintre no es podia resoldre el problema, tenint en compte que per superar en rampa un metre de desnivell en fan falta uns vuit”.
L’arquitecte està convençut que ha plantejat la solució més respectuosa amb el conjunt dels edificis i amb la façana de mar: “El Cau és com és i no puc entrar i fer-lo de nou. Haig de buscar respostes que adaptin el Cau a les necessitats del museu i respectin la singularitat del museu i de l’edifici. D’altra banda, en relació al Maricel, no es desfi
gura la pròpia realitat dels edificis i la nova pell de vidre se superposa a l’antiga pell d’obra, mantenint la volumetria dels murs de la façana marítima”.
Segons Hernández Cors, mai és fàcil conjuminar les necessitats i requeriments de seguretat, de conservació de les obres, les d’accessibilitat i els requeriments patrimonials, però precisament, creu que aquest és el repte i que el projecte que n’ha resultat és el més respectuós amb els museus i els edificis.
“Aquesta, diu, ha estat una proposta en la qual, abans de donar cap pas, s’han fet mil consultes tècniques amb cada un dels especialistes i dels estaments que vetllen per la
correcte execució del projecte. El meu primer dubte –continua relatant-fou si em presentava o no al concurs convocat pel Consorci del Patrimoni. Aquest va ser l’únic que vaig resoldre jo sol. A partir d’aquí he treballat no només amb el meu equip, sinó amb tota una sèrie de col·laboradors externs i amb la pròpia administració per resoldre ordenadament i amb coherència tots els problemes”.
