Nov. 29 2008
Memòria de les amèriques de Sitges
ANTONI SELLA I MONTSERRAT
Aquesta és la història d’un llibre que ha nascut dues vegades i s’ha escrit durant trenta anys. El llibre en qüestió és Els sitgetans a Amèrica i diccionari d’americanos, redactat amb paciència infinita i meticulositat impol·luta per David Jou i Andreu i editat, en les seves dues naixences, pel Grup d’Estudis Sitgetans.
Aquesta és la història d’un gran llibre i, també, d’una vida, la del seu autor. Les dades bàsiques ens diuen que l’any 1994 s’edità per primera vegada aquest volum i que aviat, l’obra, fou reconeguda com una de les aportacions més importants a la historiografia local. L’historiador Roland Sierra, una de les persones que amb més judici pot parlar del Sitges dels segles XIX i XX, va dir que l’obra de Jou era per a la història vilatana com el Nou Testament, quedant l’Antic Testament en mans d’Ignasi Maria Muntaner i el seu importantíssim llibre Els noms de lloc de terme de Sitges i de les seves terres veïnes, editat el 1986.
Ni David Jou ni Ignasi Maria Muntaner han volgut ésser evangelistes quiets i tots dos han seguit treballant en la seva matèria i amb el rigor propi d’aquells que no només estimen la cultura sinó que creuen en el servei que fa. Muntaner està rescrivint la seva obra monumental. David Jou ja l’ha enllestida i la presenta avui, dissabte, a les set de la tarda a l’espai cultural Pere Stämfli, seu del Grup d’Estudis Sitgetans.
David Jou, amb més de vuitanta anys a la consciència, és un home culte, llegit i viatjat, un antic capità de vaixell amant de Sitges sense fatxenderies; un sitgetà respectuós fins a la més exquisida elegància i altament divertit per l’amenitat de la seva conversa i per estar dotat d’una ironia intel·ligent que li permet comprendre el món que l’envolta, sense necessitat de compartir-lo.
David Jou és, igualment, un historiador tenaç i encuriosit que va començar a interessar-se per les relacions entre Sitges i Amèrica a mitjan dècada dels setanta del segle passat. I per què? Perquè aleshores, quan estava destinat al port de Tarragona, estudiava les relacions entre Sitges i la població andalusa d’Isla Cristina. I estudiava aquesta relació perquè la seva àvia materna, la senyora Antònia Mitjans i Julià, en feia referència quan ell era petit. I l’àvia ho comentava perquè el seu pare i el seu avi havien anat a pescar en aquella factoria del final de la Mediterrània, inicialment batejada com la Higuerita.
I estudiant les relacions entre Sitges i Isla Cristina, David Jou començà a remenar papers on s’evidenciaven les relacions entre Sitges i Amèrica. La curiositat va poder més que la mandra i l’historiador s’ha passat trenta anys de la seva vida recopilant dades i històries d’un fet que ha marcat com cap les vicissituds del Sitges contemporani. Només cal dir, per certificar-ho, que un home sensible com Santiago Rusiñol, va copsar-ho, només arribar a la Vila i el primer article que va escriure a L’ECO versava sobre els americanos, sota el títol de La nostalgia de dos patrias. Perquè els americanos morien d’enyor de Sitges, quan estaven a Cuba, i enyoraven a perpetuïtat aquell vergel de las Indias, quan retornaven definitivament a Sitges.
La segona edició de tan important llibre incorpora moltes novetats, tantes com per guardar la primera als prestatges dels bibliòfils. Si la primera edició incloïa mig miler de biografies, aquesta n’aporta més de mil i augmenta, igualment, les anotacions extretes dels llibres notarials sobre les entrades i sortides dels sitgetans cap Amèrica. És, doncs, un llibre nou, fill del seu antecessor i un punt i final, segons confessió del propi autor, en la seva immersió en la història fantàstica i fabulosa dels fructífers cent cinquanta anys de relació entre Sitges i Amèrica.
Un segle i mig de relació intensa que féu de Sitges una vila singular i amb ànim cosmopolita, gràcies a les noves construccions i a l’esperit d’aquells personatges viatjats i amants del clima i la geografia locals. Els americanos contribuïren en gran mesura, segons David Jou, a fer que Sitges tingués un atractiu molt gran, tant com per convèncer l’impenitent Santiago Rusiñol a fer-hi marrada, tant com per fer dir a David Jou, al mateix temps escèptic i enamorat de la Vila, que aquest atractiu encara perdura ara.
