Sitges blog El primer blog de Sitges - Webs de Sitges - L’Eco de Sitges

El temps de la Teresa
(Sitges, 1894-2008)

Il·lustríssim Alcalde de la Vila de Sitges, Il·lustríssima Sra. Carme San Miguel, Delegada del Govern de la Generalitat de Catalunya, senyores i senyors Regidors, Sr. president del Foment del Turisme, presidents de les Entitats Sitgetanes, Pubilles, amics i amigues, sitgetans que teniu la vida dels clavells entre els dits.
El meu nom és Teresa i tinc, no ho sé, deu o dotze anys. Sóc de Sitges, de sempre, i en mi s’atura el temps de les flors. Tret d’això darrer que els escric, la resta, crec que té poca importància. Coses de canalla, detalls d’una vague existència oblidada. Pensin-t’ho bé, sinó, què són el nom, la infància, els espais d’algú que ve i passa, al costat del record perenne, immòbil, d’una flor aturada, arrelada en el temps. No res: coses per entretenir.

O coses de canalla, que deia la mare. Encara em fa l’efecte que la sento: no t’entretinguis! Amb el que m’agrada, a mi, aquesta paraula. És d’aquelles que fan equilibris al circ de les rajoles quan jugues a la xarranca: entre tenir o no tenir alguna cosa, per minúscula que sembli, o entre caure al cel o fora dels móns que dibuixa el guix al paviment del joc, hi ha l’abisme d’un pou fosquíssim i fresc que et retorna, amb un crit profund d’eco i de gola, les paraules, els records, les pedres polides i suaus que llancem, als ventres d’aigua, com un oblit de cada dia. Creguin-me, i quan es facin grans ja vindran a les meves. Jo, per un atzar fet de llums i colors gravats en una tela, puc ser, per a tots vostès, un d’aquests còdols que agiten l’aigua de l’oblit, un d’aquests temps aturats que entretenen el cervell enjogassat de la memòria de Sitges. O, si ho volen, i com de fet volgué, secretament després de veure’m, el poeta David Jou, el símbol d’un espai on s’hi pot revelar un bocí d’història compartida:

He somiat un espai on se m’obria la història

-no la gran història, la de pobles i destins, la de crisis i tempestes, la del vent de l’esperit, la d’immenses intempèries i punyents interrogants,

no-;

era una altra història: d’horitzons més reduïts, d’intimitats arrecerades, d’episodis d’aventura i retorns a les arrels.

He somiat un espai:

era un espai lluminós, de quadres i escultures –la platja i patis blaus, paisatges i retrats, un joc de calideses i ventades-

Abans els deia, i perdonin si m’enredo, que en mi s’atura el temps de les flors, allò que el pas dels anys i de les gents no ha gosat, encara, abocar a cap pou negre de memòria. Perquè qualsevol record és això: el temps que s’atura en algun lloc, el liquen que s’aferra a la humitat de la pedra, i que malda perquè no l’enretirin. En algun racó de les seves pells, les de vostès, per exemple, algú deu haver-hi arrelat el temps d’un somriure, o el d’una paraula. El que vull dir és que tots duen, i potser sense saber-ho, amb el seu viure el temps d’alguna cosa. Sovint passa que aquests temps que dic, els seus, vaja, també moren. I no pas quan vostès, o la gent, marxa d’aquest món, sinó quan ha de fugir, -per allò, que mai he entès, de que és llei de vida-, la persona que n’ha mantingut encesa la flama. És així, entre trist i alegre, mig i mig,

del color domèstic de la pela madura de la fruita, de la geometria indefinida d’un gra de magrana. En mi, en canvi, és diferent: per molts anys, i llocs, i noms amb què se’m bategi, els meus dits sempre, sempre, aturaran el temps estricte i essencial de les flors. El que és semblant, només, al temps universal d’un poema. I sàpiguen que per una nena, dir sempre és com dir “fins al cel”: el que no podem mesurar ens fuig, indefinit, com l’alcohol del vi, que no coneix ni unces, ni petricons, i que, misteriosament, embriaga i s’abraça a les bótes.
La meva història és poc corrent. No fou per cap rebequeria que jo decidís robar-los el temps de les flors. M’hi van engabiar, en el bon sentit de la paraula. Els artistes, i creguin-me perquè n’he conegut uns quants, sempre han estat aquesta mena de lladres amb guants blancs que, fent la viu-viu, ens capturen sense permisos. Només perquè se’n facin una idea, jo aquell dia, el dia en què vaig començar a intuir això del lladre i de l’art que acabo d’etzibar-los, m’estava al pati de casa esperant les amigues, que tardaven. I encara que el meu posat i que la cara mig de beneita que vostès em coneixen no hi quasi ni gens ni del tot, jo sóc, o era, tant se val, un belluguí. Així, que vaig enfilar-me a la reixa que em separava del carrer, per estirar el coll i guaitar. A casa no teníem balcó. Que t’estriparàs el vestit, amb les punxes forjades! Vols fer el favor de seure al replà de la cisterna, que et desfàs la trena, si no deixes de fer-te la cabriola! Era la mare, o la tieta, o l’àvia, o tot el reguitzell de dones juntes, que remugaven amb veus de borinot, des del quarto de cosir, dins de casa. A mi m’era igual santa com salva: ja duia tres llànties al vestit (au, una per a cada dona de casa, me’n reia jo), els cabellots malgirbats de córrer carrer del Retiro amunt, cap de la Vila avall, i les espardenyes enfangades d’anar a pispar quatre raves a l’Hort d’en Falç. Era un robar de nena, aquest, no el robar aquell, més greu i feixuc, dels qui manegen la ploma o els pinzells. En resum: qualsevol m’haguera trobat més semblances amb una bèstia enfilant-se per les roques després de salvar-se del cementiri dels gats, que amb la noia pulcre i reposada, contemplativa, diran els que han estudiat una carrera, que vostès es pensen, o s’han pensat, o es pensaran, tant me fa, que sóc.
I és que el món és ple de mitges
Albert mentides, de maquillatges, d’històries que ens fem a mida per trenarnos una vida més o menys feliç. Per exemple, jo, com saben perquè els ho he avisat en presentar-me, em dic Teresa. I no me’n diuen, vostès. Clar que el temps dels noms és cosa de llibres i de poetes. Prefereixen cridar-me pel motiu, per la paraula que s’han construït per anomenar el record, el temps aquest que en mi reposa i que vostès han retallat a plaer per fer-se’l a mida de les olors i els colors que modelen la seva intimitat. És molt de Sitges, això dels motius, clar. I no es pensin pas que els ho retrec. Ja m’he fet als costums indòmits dels grans, i a la llei de vida, que dèiem.
I ara torno a la meva història. Ja
em perdonaran: sovint quedo atrapada, com la bella Ariadna, amb les filagarses que estenc al laberint dels pensaments que m’entretenen. O potser m’ho fa fer qui ara posa la veu al meu xerrar de tinta? Qui ho sap: el món, recorden?, és ple de mitges mentides. I sinó, escoltin el poema que va escriure, per a mi encara que no s’ho ensumés, qui ara us llegeix la meva lletra:

GEOGRAFIA

Si, per exemple, els teus núvols són grocs i verd el sol i taronja els seus afluents, i sempre estrangers els èlitres que oculten l’estiu de les coses, què vols fer-hi: un tròpic de blaus, meridians de fruita en rengles, mars d’aigua vessada a taula, continents secrets, ocults, sota el puré; tens per exemple, rosa l’antàrtida, pèrsia mutilada en retalls, huracans d’aniversari, translacions de malabar, excessos al delta, violeta la consigna que m’obliga a callar si el món et canta a les mans i un desglaç vermell n’aflora amb els vicis nostres dels versos i els narcòtics. Què vols fer-hi si els teus núvols són grocs, i verd el sol, de fira la jungla i el nil un toll d’aquarel·la, si ningú ni el món et dirà mai la veritat.

I torno a la meva vida. En una d’aquelles estirades de coll per guaitar des de la reixa de casa, em va pes-car el senyor del Cau. Jo no li tenia el respecte paorós que ell prou procurava d’escampar entre la canalla. En Tiago, que li dèiem, venia sovint a dinar a casa. Què tenim, avui, a taula? preguntava només en tombar el carrer. Vés, quatre misèries, Tiago, deia l’àvia. Doncs em quedo. I llavors, correm-hi tots. Aquell dia, però, en Rusiñol anava per feina i carregat amb pinzells, paleta, tela i cavallet. Com et deies, nena? Teresa, oi? Sí, Teresa, li vaig respondre mig empipada pel dubte que va passejar-se uns segons per entre el bigoti. Doncs crida a ta mare i que m’obri. Vinc a pintar-te. Corre a posar-te el vestit blau i que ta tia et refaci la trena. Aquest racó de pati té la llum exacta que he somniat per a tu. De vegades els tenia, aquests rampells tendríssims, mig d’infant, aquell homenot engiponat amb levita color d’ala de mosca.
Tres tardes, o quatre, què sé jo, vaig haver-me de passar, quieta i muda, com l’estàtua de sal del conte, cada cop que ell girava lleugerament el cap per mirar-me, robar-me, escrutar-me, estimar-me. I no ho dic en va, això d’estimar: no s’ha de trair mai, el significat, l’essència, de les paraules. Només qui estima fins la darrera engruna la matèria de les coses, pot capturar-les i donar-los-hi el toc de llevat que les fa créixer en la vida nova dels records que ens escriuen la història col·lectiva. Per entendre’ns, seria com si parléssim d’una resurrecció: només qui ha mirat amb amor la lluna de pa blanquíssim al centre de la custòdia avançant calmosa en un mar de clavells, hi ha pogut reconèixer el Déu que s’assembla als nens que vetllen per dibuixar, delerosos, els carrers, esbojarrats pel futur proper de veure florir l’asfalt dels detalls minúsculs, però transcendents, de cada dia. I Sitges, o el temps de Sitges, és un tapís trenat amb els pedaços discrets del temps de les coses que hem anat mirant, amb els ulls necessaris de l’amor, els qui afaiçonem l’escenari de sal d’aquesta Vila.
D’una manera semblant a com el vostre temps de les flors podria diluir-se en els oblits d’avui sense l’esguard dels meus dits prement el clavell, el meu temps seria una mica més orfe si no es lliurés a l’aiguabarreig dels temps de totes les coses que donen forma, i cos, i color, i veu a Sitges. L’espasa foguejada de l’angelet dels cercolets, per exemple, és la que dóna embranzida al temps del nostre origen. La mirada verdosa, impertèrrita i altiva, de la sirena a frec del mar, a La Ribera, manté, com un ultramarí amarrat a port, el temps de tants sitgetans antics que emigraren i el de tants que de nou han arribat. L’empedrat difícil, abrupte, i per desgràcia testimonial, que marca l’enfilar-se per la Davallada, sacseja el temps de l’anar i venir del nostre comerç de mercat i botigueta. Les banderes del Prado, del Retiro, de l’Agrupació, amb l’ensenya de la seva gent, bufetegen el vent amb el temps de les converses i els jocs que han construït la política i l’oci que ens defineix el tarannà. Les notes escrites, els compassos, que cada any s’espolsen la pàtina de l’oblit amb les veus de les caramelles, duen enramat a les melodies el temps d’algun amor nascut als llavis de barana dels balcons del nostre poble. I els capitells de Maricel, que han aturat per sempre el temps fecund de les plenituds culturals del nostre petit país? I el mirar de cartró dels gegants, n’esteu segurs que no ha robat el temps fugisser de la nostra espera d’infant?
Sitges és perquè és memòria, i si la nostra memòria encatifa el present i el futur, és perquè tots els temps de Sitges s’enllacen, en els profunds carrers de cadascú, per dibuixar les randes i les sanefes que en marquen el rostre. És aquest el que ens ha d’identificar de forma individual, però sobretot, de forma col·lectiva, com a poble singular que som. Perquè, i perdonin-me si peco d’ingènua o de criatura perenne, Sitges, si no vol perdre’s, clar, en la indiferència ha de mantenir i potenciar la seva singular diferència. Jo, entre salt i salt o des de la reixa de casa, des del pati blau i blanc on vaig estar-me mirant la mirada d’en Rusiñol, o des de les parets de blauet intens on em tenen emmarcada, no hi veig altra veritat. Prenguin-ne nota tots, del primer a l’últim perquè tots en tenen, -i que aquí s’hi inclogui el lector de les paraules de la Teresa-, la responsabilitat.
Des d’aquest escenari, i avui que s’inicia el Corpus de 2008, el meu temps de les flors, en nom de tots els temps de Sitges, els demana, amb un to càndid però farcit, alhora, de prec i d’exigència, que no traeixin el nostre caràcter. O la nostra idiosincràcia, si em poso lletraferida. Jo, me’n guardaré prou. Paraula de nena.
Ja no sé on para, a hores d’ara, la meva història personal, i segurament insignificant, que els explicava. Mirant-lo per darrera i escrutant-ne els secrets de fil, m’he perdut dins d’aquell tapís de laberints desdibuixats; aquell que, com us deia, basteix el Sitges que som i que hem volgut que fos. És aquesta, la vertadera història, i no pas la meva. A mi ja em plau serne només un dels nusos. Penèlope va esperar molts anys, fent i desfent el tapís entre els dits, per poder aturar el temps de la tornada d’Ulisses a Ítaca. Jo, abans de parlar-vos, per primer i darrer cop, aquesta tarda de maig de 2008, m’he passat 114 anys acariciant, de forma silent perquè la pintura no parla amb paraules, la clavellina. I simplement per aturar-vos i lliurar-vos, i també i avui per compartir-lo, el temps sitgetà de les flors. Com la protagonista d’un mite, sí, però més proper, fregant el llindar poètic entre el símbol i la realitat.
Entremaliada com sóc, no he sabut, però, callar del tot durant aquest temps: lluny de restar emmudida, he inspirat, amb un gest secret i irònic que ni elles ni ells mateixos intueixen, les paraules d’alguns dels poetes que han omplert de nous significats la idea i el nom de Sitges. Del Sitges que diumenge, i també avui i cada dia, celebrem. I us he parlat des dels llits de paper dels llibres:

Aquest mirar d’humilitat profunda que tens, quan et reposes en ton cor, i aquesta mena d’ombra que t’inunda sota l’ala cansada de l’amor;

Aquesta pau silenciosa i neta de ton front, que el dolor mai no entelà, ara que el món és trist per al poeta, podran regir ma vida i mon cantar.

M’agrada reconèixer-me rere la imatge, quotidiana i propera, intimíssima i de dona, que el poeta Trinitat Catasús elevà a símbol a través del poema. Però em plau molt més encara que aquests versos, despullats ja de mi, serveixin demà per esculpir la imatge d’algú a qui vostès vulguin vestir de permanència i referent. O de mà que acompanya, com també m’escriví Salvador Soler i Forment:

La teva mà al meu pols m’alleuja la carena i és tant com si besés ta galta d’assutzena.

La mà dintre la mà vols prosseguir la via: la teva mà de flor d’amor i poesia.

I arriba el moment del comiat. Pel meu gust, crec sincerament que els he escrit una carta massa llarga. Jo no sé si hauria aguantat, com vostès, estoicament clavada a la cadira. I menys, constatant que algú amb poca inventiva ha aprofitat les meves paraules per treure’s de sobre la responsabilitat de confegir un pregó. Però si acabo, com seria de rigor, signant amb el meu nom, potser a algú li quedarà encara un regust d’incomoditat en no reconèixer amb certesa la meva identitat oblidada. I és que vostès no són com jo, que en tindré prou, d’aquí a poques paraules, amb el gest senzill de sostenir la flor i tornar a callar: necessiten saber qui, per què i com, el meu nom ha quedat eclipsat per la flor que els retorno, cada festivitat de Corpus, des de l’univers dels símbols sitgetans. Doncs aquest poema de Vinyet Panyella, que m’esperonà a trencar el meu silenci d’oli i de pigment, fa temps que els ho pregona:

Et contemplen meravellats, menuda. Veuen poc més que l’aire vague que t’envolta pintat tot just per suggerir-nos un incert sentiment de melangia i el d’una lluminosa intimitat. Els interesses poc, en realitat: el nom, l’edat, amb quines altres nenes jugaves per la platja i pel carrer o amb les nines de drap -vestit blau dels diumenges i un llaç a la cintura-.

Petita Teresa, aquella clavellina et va esborrar el nom i en vam perdre memòria.

Començaré, doncs, i acabaré, presentant-me de nou i com vostès em coneixen: sóc la Noia de la Clavellina. I, per a vosaltres, sitgetans de l’avui, en mi s’atura el temps de les flors. El bado de nou a la vostra il·lusió domèstica i necessària. Ompliu-ne els carrers i que somriguin les finestres. Que s’escoli de nou, fins a vessar-nos les mans, tota la sorra del temps i de les minúscules memòries de Sitges.
I ara sí: passin-t’ho bé. Un clavell i un petó,

Teresa
Joan Duran i Ferrer Sitges, Corpus de 2008